Camino

Camino. El terra tou sota les botes m’acull com si anés descalça. Pujo cap a la ruïna del castell que tant conec. Podria anar a molts llocs però solc venir aquí. Des d’aquí dalt podria obrir els braços i saltar cap a la vall, deixar-me portar pel corrent que acaricia aquesta muntanya però no sóc un ocell. M’ho imagino. Respiro a glops. Respiro paisatge. Inhalo molsa i històries antigues. Sóc pell, sóc el cansament de les cames, sóc desig de compartir amb tots un camí que tenim gravat a la memòria però que encara construïm.

La injustícia s’ha colat per les mil boques de la meva pell, i m’entorpeix el sentir. Se m’ha ficat a dins de la sang i coagula els meus pensaments que es fan durs i petits com còdols. Vinc aquí dalt a netejar-me la boca bruta. La meva. La dels altres. Per parlar amb claredat del que no té dret. Perquè no se m’escapi ni una paraula que puguin fer servir en contra vostra.

Ingrid Van Gerven
Cardedeu (Vallès Oriental)
https://escripturaexpressiva.wordpress.com/

Semblava un país normal

Semblava un país normal. Per exemple: a les presons es tancaven lladres, assassins i malfactors. Un dia, els governants decidiren que hi havia valors suprems. Per exemple: que els únics iogurts bons eren els desnatats sense endolcir. La gent reclamà, perquè molts els preferien naturals. O amb sucre o mel.

Llavors, els governants van prohibir la publicitat dels iogurts dolents. Però el Poble no s’avenia a raó i continuava demanant-los. Amb sabors, fins i tot.

Es decidí que el símbol de la protesta seria un iogurt amb gust de llima. I era groc. La demanda de iogurts grocs es disparà. Els governants els prohibiren. Com el color groc.

I empresonaren fabricants de iogurts, distribuïdors i proveïdors. Amenaçaren consumidors i assaltaren tendes i supermercats.

Després empresonaren músics que cantaven als iogurts, poetes, pallassos. I a qui vestís de groc.

A la presó ja no hi cabien. Un dia, van voler empresonar un poble sencer que celebrava una festa menjant iogurt de llima per postres. En tancar-los, els murs de la presó van rebentar. Cançons, poemes, històries i iogurts de tota mena es van escampar per tot el país. Els governants fugiren i mai més se n’ha tornat a saber res, d’ells.

Josep Usó

Vila-real (Plana Baixa)

Caminem

Davant la ignominiosa injustícia

com a preàmbul d’un futur

que a poc a poc es gesta

brollen del cor i van al cor

la carícia dels mots a cau d’orella.

Caminem per la ruta del seny

empesos per la rauxa de la raó

units en un destí estel·lar on  

les reixes no aturaran el pas

dels nostres anhels de llibertat.

Davant de tanta misèria exhibida

la veu contundent de la nostra mirada

traspua determinació en les intencions

generositat en els actes i una forta

càrrega de veritats irrefutables.

Perquè hi ha un estel al final del camí

que ens fa de guia en el trajecte

i ens convida a transitar lleugers i cauts

per aconseguir més aviat que tard

la desitjada meta.

  

Maria Rosa Blázquez 

Sabadell (Vallès Occidental)

Paraules d'aigua

Avui he begut una pàgina de poesia per dinar, he aconseguit formar algunes paraules que desconeixia com embalum i sàtrapa; estic content perquè darrerament estic reforçant molt el lèxic i el meu cos ho agraeix quasi tant com fent exercici. 

Les terres estan seques i l’aridesa del terreny preocupa a la gent del poble. Aquesta primavera han escassejat els llibres i els diccionaris i han faltat les paraules per regar els camps eixuts i en blanc. Haurem d’inventar-nos nous objectes o fórmules per tal de poder suplir la manca de mots als nostres camps i així poder sobreviure en aquest silenci espès que ara tenim. Només la cultura, que ho inunda tot, serà capaç de tornar-nos els mots, de revifar el nostre idioma, de sentir que parlem una mateixa llengua.

Regar els camps, omplir de saó la terra, alçar paraules de dignitat enfront d’aquesta violència inculta i gratuïta.

Agustí  Masip Vidal
Falset (El Priorat)

El vot al cor

Sense peresa, ben d’hora!
No ens envaïa cap por,
més bé l’ànima encesa,
-d’il·lusió, cordura i germanor-:
portàvem el vot al cor!

A la butxaca, mig amagada
una papereta titllada de crim.
Il·legal per llei del patró colonial,
accelerava l’anhel de ser lliures
amb el somriure colossal de la il·lusió.

Envoltats de gent amb sentiment,
les urnes s’apropaven pel darrera,
benvingut sigui el sufragi universal!
Nostres drets de ciutadans
no els trepitja cap barrera!

Les porres dels grisos d’abans,
-despietats, amb fam de sang-,
equiparen bíblia amb constitució:
els caps badats, la sang al rostre,
uniformats sense cap humanitat.

El nostre ànim no romangué capcot!
Votàrem amb força i emoció!
Nosaltres, ciutadans lliures,
el nostre viure trenca cadenes,
el nostre somni esdevé realitat.

Per la terra, la gent, la digna parla…
anhels del nou país que ens espera.
La força bruta és tan sols una quimera!
Nostra arma és el somriure,
Nostra identitat, cultura i pau.

Emigdi Subirats
Campredó (Baix Ebre)

Malgrat tot

Li ho havien llevat tot, perquè no volien que en quedés res, d’ell. Per això el tenien allà, tancat amb pany i forrellat i sense cap possibilitat de comunicar-se amb l’exterior. No podia rebre comunicacions, ni enviar-ne per cap mitjà. Els seus carcellers n’estaven ben segurs que, aquella vegada, havien guanyat. Per això ara estan tan emprenyats. Perquè ell, només amb un tros de pedra, va gravar a les parets de la cel·la els més preciosos versos que es puguen imaginar. Tant és així, que aquella cel·la s’ha convertit, anys més tard del seu captiveri, en un lloc de peregrinació. Els visitants no arriben a entendre com, un presoner privat absolutament de tot va poder escriure un cant a la llibertat i a la concòrdia tan meravellós com aquell. I és que la Cultura ho inunda tot.

Josep Usó i Mañanós

Vila-real (La Plana Baixa, País Valencià).

Lliure

Un mur infranquejable, una reixa rere l’altra, portes que es tanquen, la cel·la minúscula, els barrots immòbils i, sobretot, sobretot, aquelles mirades tan i tan buides. I una escletxa amb flaire de carta, una paraula rere l’altra, consciències que s’obren, la mar immensa, aquella miqueta de llum que es filtra per la finestra (i potser una gota de pluja, la gota que fa vessar el got!) i, sobretot, sobretot, l’amor que emergeix d’uns esguards que serven l’horitzó al fons de les retines. I encara ens volen fer creure, il·lusos, que qui està tancat ets tu.

David Vila i Ros

Sabadell (Vallès Occidental)

Les ales de la falcia

No m’obligueu a romandre 

Lligat a un cadenat mentider

No em condemneu a raure 

Sotmès a un no perpetu

No em forceu a callar 

Davall la pell les ferides

No m’obligueu a oblidar

Que sóc d'allà on la mar brama

I no d'aquí.

Mai no ho seré pas!

No m’obligueu a callar

No em condemneu a emmudir

No em forceu a claudicar

No m’obligueu a oblidar

Perquè després de cada mentida

Després de cada negació

De cada forçós silenci

De cada punt de sutura

De cada nit sense mar

De cada matí sense els meus

De la manca de carícies, de converses i dels amics

Dins d’aquest pou confinat

Dins d’aquest sense sentit

Fruit de la malícia, l'enveja i la malvolença

Les ales se me tripliquen!

Rosa Miró

Castelló (La Plana Alta)

Tantes primaveres!

Més que mai avui, la meva esperança, són les paraules. Allò que elles diuen del món i de nosaltres, però no pas de pressa, sinó a pleret.

Dins del fred veig els colors vius, els grocs pensaments com papallones en conversa, els brots verds dels lledoners, que és un arbre que sempre em recorda l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga. Aquests petits brots, verds de fa tres dies, aspiren a les fulles i a les flors; jo, a la cortina que em taparà part del carrer. Si no el tapés, també seria bo.

Estem vius, llegim, escrivim, i així fem xarxa, perquè altres hi puguin posar els peus si cal o quan calgui. Repeuar-s’hi. Llegim, escrivim. Malgrat els moments de desencís, d’injustícia, la força neix de resistir. I encara que un mot meu ara no decideix res; amb altres, teixeix l’esperança pel jovent, com La Balanguera misteriosa, un poema de Joan Alcover, inspirat en una cançó tradicional de les illes Balears. Avui, aquesta llum resplendent de tantes primaveres em trasllada pel cel, de nou, a les illes germanes. Crec que són els mots, que un dia altres van escriure i que ara fan xarxa fins per damunt de la mar.

Maria Barbal

Tremp (Pallars Jussà)

El llaç

Porta un llaç groc i es mira el meu.

Pugem al tren amb un somriure 

còmplice. Semblem jueus voluntaris 

i orgullosos. En seure davant meu 

es treu l’abric i veig que du la xapa 

rodona: Llibertat presos polítics!

Recordatori amarg. Sorda barbàrie

dins d’un vagó poblat d’indiferències.

Demà jo gosaré també portar 

la xapa del clam desesperat, ple 

d’impotència i ràbia. No ens conformem, 

amb la trista revolta dels silencis.

Mostrem amb altivesa el nostre gest 

simbòlic, ben inútil, potser. No  

trenquem reixes ni alliberen ningú.

Tothom entén, però, què vol dir el llaç:

és la consciència, el crit de voler ser,

l'humil intent de ser dignes i humans.

El tren avança, es creuen les mirades.

Guanyarem si el vagó s'omple de llaços.

Haurem guanyat quan no calguin més llaços.

Antoni Dalmases

Sabadell (Vallès Occidental)

Mots, idees i somnis

Ploren en blanc i negre els mots
que somiaven ser acolorits pregons d’idees,
manifests vocals dels sentiments,
enardits músics del silenci.
Ploren sense versos.
Vesteixen de dol l’aire, 
la ràbia i el despropòsit;
estrafan la ranera enverinada 
d’una comunicació agònica
que ha oblidat néixer.
Quelcom ha quedat ferit de mort.
Els somnis, que no entenen de presons,
s’escapoleixen entre les reixes.

Fe Ferré Ferraté
Barcelona (Barcelonès)

© Fe Ferré

Cent onades, cent dies

De nou, en tu

busque confort.

D’esquenes

a una societat intolerant,

d’esquenes

a uns polítics

que desconeixen

el poder de les paraules,

sec a la sorra

amb la tovallola descolorida,

reflex del meu ànim.

Et miro i m’encises.

La teva quietud,

el compàs de les teves onades,

omplen el meu interior de serenor.

 Una, dues, tres.....

...noranta-nou i cent (onades).

Cent dies sense llibertat!

Dura condemna,

la basada en la mentida.

Cruel condemna,

la que priva

compartir un instant

amb teu estimat.

On és la justícia?

Mar, oh mar!

amb ajut de Selene,

que les teves aigües

netegen aquestes platges,

de repressions i odi.

Que el sol naixent,

ens done llum i esperança.

Que la brisa marina

porte l’abraçada còmplice

els que avui

continuen essent ostatges.

Us volem a casa!!

Mercè Quiles, 

Palau-solità i Plegamans(Vallès Occidental), 10 de febrer de 2018.

100 Roses grogues

A Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Jordis, avui, 100 dies privats de llibertat

han deixat una empremta dintre meu,

que ni el més bonic somni la pot esborrar,

ni les ones de la mar se l'emportaran.

Les vostres dones, donant-nos

una lliçó de temprança i serenitat,

diuen que sabeu que hi som,

vosaltres dieu que us tenim fins al final.

Avui, 100 roses grogues fins les vostres cases han portat,

tot un poble amb el cor encès les ha fet arribar,

i omplim tots els carrers i balcons de llaços grocs

en un esclat de claror de tot un país enlluernat.

Volem que us arribi aquesta llum,

que trenqui el color gris de les presons.

Ens ajuda pensar que a altres presos podeu ajudar

i que ells, fins la més petita cosa us volen regalar.

Sabem que en molts pocs moments junts podeu estar,

la maleïda presó de Soto del Real us ho ha privat.

Però també heu de saber que aquí fora,

amb els braços oberts, tot un poble us està esperant.

Quan arribi aquest dia, serà una festa molt gran,

un somriure encès als nostres llavis es dibuixarà

i tots junts podrem anar buscar

la nostra anhelada Independència i Llibertat.

Montse Pallarés 

Roquetes (Baix Ebre), 25 de gener de 2018

Sóc lliure

La meva ment no descansa. Es sent empresonada en un cos esgotat. S'aferra als records que la mantenen desperta. Visualitzo les meves emocions i els meus desitjos en imatges, olors i sensacions. Es sent un cotxe en la nit i de sobte m'imagino al volant del meu vehicle compartint rialles amb ella i els xiquets. Anem d'excursió i les rialles és la banda sonora dels meus records. La abraçades i petons són records que em matenen connectat al món. Em resisteixo a fondre'm amb aquest entorn hostil i inhòspit. No cediré a la soledat d'aquests murs. Mana el desig de justicia, l'anhel de protecció als insults i atacs dels enganyats pels repressors. M'entristeix el seu empresonament d'idees, drets i llibertats. M'aferro a cada segon d'alegria quan dic en veu alta el nom d'ella, dels xiquets, el meu. Guanyarem, ja estem guanyant. Cada metre que restem separats és un de quilòmetre de lligam intens i indestructible de les nostres conviccions. Quan sortiré podré inhalar totes aquelles olors que ara només són un record. Allà estarem tots, al cotxe, camí de moments intensos i històrics, en un món ple de llibertats i possibilitats. La meva ment ja hi és, en breu l'acompanyarà el meu cos.

Montse López Ortiz
Blanes (La Selva), 10 de març de 2018

Un somni

La nit que van tancar els Jordis a la presó vaig somiar que anava en tren. De sobte el revisor deia: "s'ha punxat una roda però que ningú pateixi que el conductor sap el que ha de fer." Immediatament el tren sortia de la via, es ficava dins el mar i, damunt les ones, continuava sense cap mena de problema fins arribar a l'estació.

Fa temps que hi dono voltes i que intento decidir si el somni era un avís, una metàfora o, simplement, una demostració que fa molts dies que no toco vores.

    

Assumpta Mercader
Malgrat de mar (Maresme), octubre de 2017.                                                                          

 
                                   

No caben mil anys en una presó

No trobava cap ocell

que li satisfés la ràbia

per no tenir cant novell

refilant-li per la gàbia.

Del corrent dels alcavons

o del brut de la partida,

amassà fum i mentida.

Ah! Amenaça de canons.

Al plat, i ben capolada,

féu tarquim de la cultura,

que bona enveja li feia

mentre obria sepultura.

De poc et valdrà el parany

d’anar sotjant com un rèptil

per ocasionar dany

a aquest sentiment tan fèrtil.

Ni bandera, ni fusell,

ni cap mena de badana

no empresonen cant tan bell

com la terra catalana.

Més un ram de ravenells

d’aquesta terra sagrada

que tota gesta passada

que tant us put als budells.

  

Francesc Mompó, 

Burjassot (l'Horta Nord, País Valencià), març de 2018

Octubre 2017

Amb els ulls clucs, errant, a garrotades,

s’obria pas la ràbia i la cobdícia

refent antics vials traçats a mida

on espargir-hi pors i males herbes.

El sotabosc, cobert de primavera,

rebia l’escomesa. Quina flaire

a fèrtil terra nova aquell octubre!

Tots els conreus florits de dignitat!

No esmolarem les eines que ells voldrien.

La nostra falç roman per sempre alerta

fidel al seu mandat  de serenor.

No tocaran cap fruit que no els pertanyi!

La nostra llibertat fou ben plantada

i amb sang d’avantpassats ben arruixada.

Mai no podran llevar-li les arrels!

Montse Gort
Lleida (Segrià), 22 d'octubre de 2017.

Deia Montserrat Roig que "les paraules no es poden tancar dins d'una gàbia. Volen soles". 
Avui tenim persones, companys, amics, empresonats injustament, però les seves paraules i les seves idees travessen els murs de les presons i arriben fins a nosaltres. En una de les seves cartes, Jordi Cuixart reclamava: "que la cultura ho inundi tot".

Des d'aquí, volem inundar aquest blog de microrelats i poemes. Perquè creiem que la cultura, en aquest cas la literatura, pot ser una bona eina per lluitar contra la repressió.