Amb els
ulls clucs, errant, a garrotades,
s’obria
pas la ràbia i la cobdícia
refent
antics vials traçats a mida
on
espargir-hi pors i males herbes.
El
sotabosc, cobert de primavera,
rebia
l’escomesa. Quina flaire
a fèrtil
terra nova aquell octubre!
Tots els
conreus florits de dignitat!
No
esmolarem les eines que ells voldrien.
La
nostra falç roman per sempre alerta
fidel al
seu mandat de serenor.
No
tocaran cap fruit que no els pertanyi!
La
nostra llibertat fou ben plantada
i amb
sang d’avantpassats ben arruixada.
Mai no
podran llevar-li les arrels!
Precios!
ResponElimina