Tanka per la llibertat

Cecs d'odi arrenquen
simples llaçades grogues,
aquests tanoques,
pensant que en ser llevades
podran cloure'ns les boques.

Elena Fora
Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià)

Caminarem

Caminarem pels carrers altra vegada,

aquests carrers

que sempre seran nostres.

Sota un cel d’estels i d’estelades

acollirem les abraçades totes;

esperança de llum

en la mirada.

En captivitat no hem sabut mai viure.

Ara cal escoltar les cicatrius

i les ferides,

trencar feixucs silencis

i recuperar els mots.

La llibertat és comptar síl·labes, no barrots.

Teresa Barba

Barcelona (Barcelonès)

Llibertats

Lleva de la pell allò que estreny,
I camina per donar un gir al destí,
engrescant als catalans
a cercar i a demostrar,
que el  desig  i la fermesa,
pot donar-nos una llum,
fent de l'enginy la troballa,
que ens retorni llibertats.

Mercè Baldi
Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Alquímia

De deixar la ràbia al gresol... en surt...

l'esperit d'alquimitzar les batzegades,

--...allò que debò vull per vosaltres...--

16 raigs... de llum de sol... d'un jorn clar...

un passeig vora el mar a trenc d'alba...

la carícia medicinal dels arbres ...

la pau d'una petita ermita en mig del camp...

un corriol, un camí, una senda

que travessi d'un indret a un altre indret,

un somriure, una conversa, una trobada,

...un clam que omple les places i els carrers!

...el cant de tants ocells en so de pau!!

...l'escalf de tantes mans plenes de llum!!!

...i un detall d'aquells que fan història...

--...la notícia d'una república que neix!!!!--

les campanes anunciant el goig de viure!!!!

.. I UN ACTE DE JUSTÍCIA... QUE ENS FA LLIURES!!!!

Natalia Carrasco

Barri de Sants, Barcelona (Barcelonès)

El camp groc de mustallola

Primavera encetada. Esponerós, arxigroc, intens, lluminós, el camp de mustallola. Les herbàcies, vinclades per vents amables i regades per núvols generosos, amplien els somriures en mostrar-se amb esplendor en vasta extensió. Són cervell natural i sa. Són delicadesa i constància. No pensen en pors. No, davant l’amenaça d’arranar-les, anorrear-les, de construir blocs d’edificis grisos i tristos al seu espai per interessos involutius, escanyaires, imposats. El groc té una força i una màgia, una disciplina.  Es daura astralment. És allà, dempeus, fent pinya pel que és just i millor.

Cada pres polític i exilat per aquell ‘gobierno’ és un immens camp així. Serè, integrat en la seva essència, benèfic. Té totes les ales.

Mena Guiga

Malgrat de Mar (Maresme)

He esquivat el vol

Enfonso el meu puny dins el núvol flonjo i humit que m’omple la carcassa i el giro amb potència i ràbia, en el sentit de les agulles del rellotge, fins sentir com la meva pròpia sang puja i baixa des de l’estómac al cervell i des del cervell fins als nervis del dit gros del peu, passant pels budells roents de bilis, mentre rebo punxades asfixiants en els pulmons.

Tancada voluntàriament, o no, entre quatre barrots, a la plaça Maluquer i Salvador de Granollers, i dedicant-vos un text reflexiu vomitat des del fons de les entranyes, projecto els meus pensaments fins arribar al vostre espai de silenci, de dolor, d’angoixa, de ràbia, de tristor, però també de llum, de força, de gratitud i d’esperança.

No he deixat de pensar en vosaltres ni una sola mil·lèsima de segon des que va començar aquesta caiguda lliure de falsa democràcia demolidora i perversa contra la llibertat de pensament, i sento molt dolor a l’ànima, i, alhora, molta valentia. M’he sentit també empresonada des del minut zero del vostre empresonament polític. M’he sentit lapidada per unes idees feixistes. Però m’he aixecat i he esquivat el vol amenaçador d’una àliga resorgida d’un infern volàtil.

Carme Ramilo i Martínez
Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental)

2.084

Començaran per prohibir-te les paraules, després et prohibiran les idees, els poemes i les cançons. Tot, t’ho prohibiran tot! I t’amenaçaran si parles amb els altres (del que vols). I esquinçaran els teus somnis (diran que són seus i els  hauràs de pagar els succedanis que fabriquen). No voldran deixar-te sentir la immensitat del blau, ni el blanc poderós dels núvols, ni el groc brillant i immens del sol. Et robaran aquest anhel de canvi permanent que és la vida, en nom de la Gran (Macro)Màquina que ells dominen des de sempre perquè l’han creat, el més potent instrument per a reprimir-nos. Et diran que la raó és un pensament únic, el seu, omniscient i inqüestionable. Mataran els rius, enverinaran els mars, callaran el so dels ocells per sempre, substituint-lo per (les seves) imitacions i no deixaran que qüestionis les veritats fictícies (dels seus dogmes). I si no els fas cas t’empresonaran i et mostraran com a culpable (davant de tots). I rere els barrots de la ignomínia només et quedarà saber que sempre has estat lliure (malgrat ells). I que tens raons com la llibertat i la força, que implacables et faran renéixer (de les cendres de la barbàrie) i que al final, invencible, enderroquis els murs que (ells) han creat, esmicolant-lo en milers de bocins.

Albert Calls

Cabrera de Mar (Maresme)

Penes volàtils

Tenien la complicitat dels poders mentre arribaven remors febles de més amunt del Canigó. “Són temes interns!”, “Nosaltres només tractem entre Estats!”. Al final van tirar pel dret amb una llei feta a mida. Van detenir representants legítims, cantants, professors, colors, activistes i  van repartir els delictes. A un canari el van emmanillar pel to del seu plomatge. Van escorcollar un cantant per veure si duia algun odi amagat.  Dos activistes van ser acusats de violents i els van mostrar les imatges del dia en què van conduir la pau entre una multitud pacífica. Com que una cosa no lligava amb l’altra, van sentenciar que era una problema de la retransmissió televisiva. A una noia jove van clavar-li l’etiqueta de terrorista, però no se li va enganxar de cap manera. Als docents els van culpar de fer reflexionar l’alumnat. “On s’és vist que es formi lliurepensadors!” Als polítics en actiu els van rebotir cap a una passivitat preventiva... Van construir una gàbia immensa, amb barrots pagats amb dobles comptabilitats i al final tot va quedar en un no-res. Van voler empresonar el vent i aquest, amb la força de les conviccions, es va esfumar cap a la llibertat.

Joan Pinyol

Capellades (l’Anoia)

Foc groc

Un llaç groc

és poc foc

contra el mal enorme,

la ira deforme,

d’aquesta malícia,

la falsa justícia,

que empresona les veus

d’una pàtria dempeus.

I un llaç més gros

no eixuga els plors

dels fills i les parelles,

i dos milions d’ovelles

que ja no tenen por del llop,

i pas a pas o bé al galop,

s’arrencaran la pell mesella

per plantar al món la seva estrella.

Jordi Cussà

Berga (Berguedà)

Suprem, mer pus

Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, un tribunal de la inquisició 2.0 que feia joc brut, que prevaricava, que no escoltava, que veia amb bons ulls la violència, que era injust i empresonava innocents perquè no pensaven com ell i que no era independent del poder executiu. A més a més, a dins del Tribunal no hi havien entrat jutges arbitraris, sinó que hi havien entrat cucs que l’omplien de pus. Allò era insostenible i fastigós. Cada dia més cucs i més pus. Cada dia més pus i més cucs.

Daniel Ruiz-Trillo