dimecres, 18 d’abril del 2018

Presons

Quan la vida et pren a cor que vols la llibertat, o no és la vida mateixa sinó algú que en nom seu s’atorga aquest dret, quelcom s’esfondra. Com un cuc que lentament tot ho corca, s’estén per dins i et rosega. El gust amarg de quatre reixes que t’encerclen, t’aturen i et despullen. Privat d’allò més preuat, la vida sembla voler esmunyir-se presta i, tanmateix, puny per créixer i fer-se lloc en una de les seves infinites formes. La presó dels uns és la presó dels altres. Els que veuen el seu espai reduït, la veu silenciada, el cos abocat a una rutina que es repeteix fèrria i constant, Sísif a la muntanya. El calendari s’esborra, l’avui és com l’ahir i com el demà, només alterat per una visita o una trucada, un instant de calidesa que s’evapora de pressa enmig de la lentitud de les hores homòlogues. I els que queden, en llibertat aparent, encadenats a una nova forma de vida, on els dies es repeteixen carregats d’absència i amb un únic eix que els vertebra sota la forma d’una lluita. Perquès sense resposta, solituds incompreses i fondes, sense vacances, sense projectes, sense futur, malgrat ser, aparentment lliures.

Sandra Freijomil
Barcelona (Barcelonès)

dimarts, 17 d’abril del 2018

Roba tacada


Esperaren durant més de tres hores en aquella estança fosca, freda i amb les parets escrostonades. Les rajoles del terra feia temps que demanaven una substitució. Quatre cadires que volien formar un banc junt a la porta i una bandera de l’estat amb aquell ocell de negre por.  Al fons hi havia una altra porta metàl·lica que amb prou feines es podia distingir de la grisor de les parets. Es va obrir per donar pas a una figura grisa i uniformada que caminava amb passos mecànics cap la gent que s’hi esperava. No gosaren mirar aquell policia. La dona es va fixar en la pistolera que anava oberta. A l’altra mà, duia una bossa de plàstic que els hi va oferir. La dona la va agafar amb certa recança. Dins hi havia una camisa de ratlles i un pantaló negre tacats de sang.
—¿Estas manchas? —va preguntar la mare del detingut fent servir la llengua oficial i obligatòria.  
El policia ignorà la pregunta. I tornà a desaparèixer per la porta metàl·lica. El marrit va agafar la seva dona pel braç amb la intenció de sortir d’allà abans de tenir més problemes per causa del seu fill.

@ Manel Aljama (abril 2018)
Sabadell (Vallès Occidental)

dilluns, 16 d’abril del 2018

Entre les ones

Aquell matí d’hivern assolellat, remullant els peus en l’aigua, caminant lliurement i respirant la salabror com la millor de les delícies, vaig seure entre les ones, sense esma, deixant-me endur per quelcom ignot. La temperatura de l’aigua no convidava a banyar-s’hi, però no vaig poder ni notar la gelor, just perquè quan em disposava a fer-ho, vaig trobar una nota. Aquelles paraules es mantenien perennes malgrat l’aigua, la sal, i el pas del temps. I el més curiós del cas és que es trobaven dins d’una gàbia, com aquella que alguns utilitzen per a tancar-hi ocells, per no oblidar que existeixen; una idea del tot rocambolesca. I era absurd que aquell paper es mantingués intacte entre reixes, quan en realitat, en podia escapar ben fàcilment. Vaig agafar curosament aquella petita troballa, disposada a saber què hi deia. La nota estava encadenada en una de les barres de ferro, que tampoc no s’havien oxidat, encara. Amb una llàgrima als ulls, vaig abraçar aquell reclam i vaig Intuir la lectura d’un llistat de 16 noms empresonats. Per mi, era la imatge indiscutible de la repressió, i no sé quin missatge em volia transmetre, però jo només sentia l’ànim de cridar llibertat.

Núria Noguera Colomé
Cardedeu (Vallès Oriental)

16 d'abril


Ahir un riu de gent va tornar a vestir els carrers de Barcelona d’un groc esperançador.
Ahir vam tornar a lluir samarretes que pensàvem que no faríem servir masses cops.
Ahir vam tornar a somriure’ns entre nosaltres pensant que fèiem el que havíem de fer.
Ahir vam tornar a demostrar que som un poble i que creiem en la llibertat.
Ahir teníem en els nostres cors a tots i a cadascú de vosaltres.
Ahir demanàvem que us deixessin lliures.
Ahir vam tornar a creure que junts ho aconseguirem.
Ahir us vam enviar el nostre escalf.
i ho vam fer amb la vostra força!

Loli Guart
Barcelona (Barcelonès)

dimarts, 10 d’abril del 2018

Podríeu, però no podreu

Podríeu fer emmudir el mestral al sud
i la tramuntana al nord.
Podríeu gelar-li al sol la flama,
polvoritzar les muntanyes,
fondre’ns la neu i assecar-nos els rius,
cobrir-nos en terra erma.
Podríeu aturar les onades
de l’aigua que ens banya i encara així,
sota una mar en calma,
les algues continuarien ballant.

Maria Climent Huguet
Amposta (Montsià)


Davant del jutge

---Admet que l’1 d’octubre vostè va col·laborar en la celebració d’un referèndum?
---Sí.
---Sabia que era un referèndum il·legal?
---Sabia que era un referèndum legal aprovat pel Parlament de Catalunya.
---Però la llei ho prohibia.
---La llei catalana no.
---La llei catalana està subordinada a la llei espanyola.
---La llei espanyola està subordinada als drets humans.
---Els drets humans no parlen de Catalunya.
---Els drets humans parlen de la lliure autodeterminació dels pobles.
---Catalunya no és un poble. Només hi ha poble espanyol.
---Si només hi ha poble espanyol, per què volen espanyolitzar Catalunya?
---La llei s’ha de complir. Sense legalitat no hi ha democràcia.
---La democràcia no es fonamenta en la llei, la democràcia es fonamenta en la justícia.
---La justícia la determina la llei.
---La justícia la determina la democràcia. Una legalitat injusta no és una legalitat democràtica.
---I qui determina si una llei és justa o injusta?
---La Declaració Universal dels Drets Humans. Llevar-li a un poble la seva condició de poble per convertir-lo en part d’un altre poble és una violació d’aquests drets, i, per tant, tota legalitat que ho empari ha de ser desobeïda. Altrament, l’obedient n’esdevé còmplice, i, alhora, víctima.

Víctor Alexandre, escriptor
Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)


dilluns, 9 d’abril del 2018

Lluernes en la nit fosca

Hi ha tardors que perviuen més enllà d’hiverns i primaveres.
L’octubre tenyí els arbres de roig i de groc i també les nostres vides.
Roig de revolta, groc de llibertat.
Gosaren ferir-nos, però a les cicatrius profundes hi hem empeltat la força de tot un poble.
Ara som les fulles que cap embat no pot fer caure.
Som les arrels que esquerden l’asfalt.
Som les flors que creixen sobre els murs, tossudes, valentes.
Gosaren empresonar-nos, però les nostres sàmares plenes de paraules volen alt per burlar totes les reixes.
Pretenen apagar els nostres anhels, però les lluernes dels nostres somnis segueixen il·luminant les places i els carrers.
Som la vida que palpita per ser lliure.
I arribarà el dia en què el nostre batec unànime serà tan fort que trencarà totes les cadenes.

Salut Vila i Ros
Sabadell (Vallès Occidental)