Quan la vida et pren a cor que vols la
llibertat, o no és la vida mateixa sinó algú que en nom seu s’atorga aquest
dret, quelcom s’esfondra. Com un cuc que lentament tot ho corca, s’estén per
dins i et rosega. El gust amarg de quatre reixes que t’encerclen, t’aturen i et
despullen. Privat d’allò més preuat, la vida sembla voler esmunyir-se presta i,
tanmateix, puny per créixer i fer-se lloc en una de les seves infinites formes.
La presó dels uns és la presó dels altres. Els que veuen el seu espai reduït, la
veu silenciada, el cos abocat a una rutina que es repeteix fèrria i constant,
Sísif a la muntanya. El calendari s’esborra, l’avui és com l’ahir i com el
demà, només alterat per una visita o una trucada, un instant de calidesa que
s’evapora de pressa enmig de la lentitud de les hores homòlogues. I els que
queden, en llibertat aparent, encadenats a una nova forma de vida, on els dies
es repeteixen carregats d’absència i amb un únic eix que els vertebra sota la
forma d’una lluita. Perquès sense resposta, solituds incompreses i fondes,
sense vacances, sense projectes, sense futur, malgrat ser, aparentment lliures.
Sandra Freijomil
Barcelona (Barcelonès)
