Més que mai avui, la meva
esperança, són les paraules. Allò que elles diuen del món i de nosaltres, però
no pas de pressa, sinó a pleret.
Dins del fred veig els
colors vius, els grocs pensaments com papallones en conversa, els brots verds
dels lledoners, que és un arbre que sempre em recorda l’escriptor mallorquí
Llorenç Villalonga. Aquests petits brots, verds de fa tres dies, aspiren a les
fulles i a les flors; jo, a la cortina que em taparà part del carrer. Si no el
tapés, també seria bo.
Estem vius, llegim, escrivim, i
així fem xarxa, perquè altres hi puguin posar els peus si cal o quan calgui.
Repeuar-s’hi. Llegim, escrivim. Malgrat els moments de desencís, d’injustícia,
la força neix de resistir. I encara que un mot meu ara no decideix res; amb
altres, teixeix l’esperança pel jovent, com La Balanguera misteriosa,
un poema de Joan Alcover, inspirat en una cançó tradicional de les illes
Balears. Avui, aquesta llum resplendent de tantes primaveres em trasllada pel
cel, de nou, a les illes germanes. Crec que són els mots, que un dia altres van
escriure i que ara fan xarxa fins per damunt de la mar.
Maria
Barbal
Tremp (Pallars Jussà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada