Porta un llaç groc i es mira el meu.
Pugem al tren amb un somriure
còmplice. Semblem jueus voluntaris
i orgullosos. En seure davant meu
es treu l’abric i veig que du la xapa
rodona: Llibertat presos polítics!
Recordatori amarg. Sorda barbàrie
dins d’un vagó poblat d’indiferències.
Demà jo gosaré també portar
la xapa del clam desesperat, ple
d’impotència i ràbia. No ens conformem,
amb la trista revolta dels silencis.
Mostrem amb altivesa el nostre gest
simbòlic, ben inútil, potser. No
trenquem reixes ni alliberen ningú.
Tothom entén, però, què vol dir el llaç:
és la consciència, el crit de voler ser,
l'humil intent de ser dignes i humans.
El tren avança, es creuen les mirades.
Guanyarem si el vagó s'omple de llaços.
Haurem guanyat quan no calguin més llaços.
Antoni Dalmases
Sabadell (Vallès Occidental)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada