El pres se’n va al llit. Avui el company de cel·la sembla
de bon humor. Entre això i que el fred de l’hivern s’ha acabat, amb una mica de
sort aquesta nit dormiran tots dos bé.
Com cada nit, es pregunta si canviaria res del que va
fer. Com cada nit, conclou que tant se val. Ell representava el seu país i en
aquell moment milers, què dic milers, milions de persones l’empenyien cap allà.
Els estimava i l’estimaven. I ell ja sabia que tant d’amor tenia un preu. I que
aquells que no ens estimen li farien pagar amb escreix.
Pensa en els seus fills. Sembla que ja s’hi van
acostumant, com fan tots els petits en les situacions més tristes. Tant de bo
no perdéssim aquesta fortalesa quan ens fem grans! Ells seguiran el seu camí
amb fermesa i cap injustícia podrà frenar-los.
Tanca els ulls i la veu a ella. La ressegueix en la
foscor, segur de no equivocar-se ni un centímetre del seu contorn. En aquell
moment ho donaria tot per poder-la tocar. Pensa en algunes escenes que
costarien d’escriure sense enrogir. Just quan ella fa aquella rialla que li
agrada tant, ell sospira i s’adorm.
Demà serà un altre dia. Miserablement semblant a
l’anterior, però, al cap i a la fi, un altre dia.
Papa Nates
Vic (Osona)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada