Camino

Camino. El terra tou sota les botes m’acull com si anés descalça. Pujo cap a la ruïna del castell que tant conec. Podria anar a molts llocs però solc venir aquí. Des d’aquí dalt podria obrir els braços i saltar cap a la vall, deixar-me portar pel corrent que acaricia aquesta muntanya però no sóc un ocell. M’ho imagino. Respiro a glops. Respiro paisatge. Inhalo molsa i històries antigues. Sóc pell, sóc el cansament de les cames, sóc desig de compartir amb tots un camí que tenim gravat a la memòria però que encara construïm.

La injustícia s’ha colat per les mil boques de la meva pell, i m’entorpeix el sentir. Se m’ha ficat a dins de la sang i coagula els meus pensaments que es fan durs i petits com còdols. Vinc aquí dalt a netejar-me la boca bruta. La meva. La dels altres. Per parlar amb claredat del que no té dret. Perquè no se m’escapi ni una paraula que puguin fer servir en contra vostra.

Ingrid Van Gerven
Cardedeu (Vallès Oriental)
https://escripturaexpressiva.wordpress.com/