Esperaren
durant més de tres hores en aquella estança fosca, freda i amb les parets
escrostonades. Les rajoles del terra feia temps que demanaven una substitució.
Quatre cadires que volien formar un banc junt a la porta i una bandera de
l’estat amb aquell ocell de negre por. Al
fons hi havia una altra porta metàl·lica que amb prou feines es podia distingir
de la grisor de les parets. Es va obrir per donar pas a una figura grisa i
uniformada que caminava amb passos mecànics cap la gent que s’hi esperava. No
gosaren mirar aquell policia. La dona es va fixar en la pistolera que anava
oberta. A l’altra mà, duia una bossa de plàstic que els hi va oferir. La dona
la va agafar amb certa recança. Dins hi havia una camisa de ratlles i un
pantaló negre tacats de sang.
El
policia ignorà la pregunta. I tornà a desaparèixer per la porta metàl·lica. El
marrit va agafar la seva dona pel braç amb la intenció de sortir d’allà abans
de tenir més problemes per causa del seu fill.
@ Manel Aljama (abril 2018)
Sabadell (Vallès Occidental)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada